Viure associat a l’etiqueta de “gourmet”, o encara pitjor, de “sibarita”, té algunes conseqüències. La més immediata és convertir-se en el prescriptor de guàrdia del teu entorn més proper, que a l’hora de decidir a quin restaurant ha de portar la parella o els pares, acostuma a enviar-te un whatsapp lleugerament tenyit de presses i excitació. Al llegir el missatge, el prescriptor incansable pot trobar-se davant d’aquests escenaris:
Algun restaurant pel centre, que sigui mono i no gaire car?
Dinar familiar vora el mar, dissabte al migdia. Cap idea?
Rooftop per fer un cocktail i picar alguna cosa?
En qüestió de segons, l’assessor gastronòmic muda en l’homenet groc de l’Street View de Google Maps per començar a sobrevolar mentalment els locals que encaixen dins de cada categoria. Si dubta, recorre al recurs de consultar les seves llistes, però prefereix no haver de fer-ho per fer-se digne del seu nom. Un cop feta la tria, proposa dos o tres llocs per cada demanda i afegeix accesòriament que “potser aquí caldria reservar”, o que “tal lloc tanca els diumenges”. El peticionari, agraïnt la rapidesa en la resposta, opta, en funció del seu grau d’entusiasme, per l’emoji de la cara somrient o per la versió d’ulls cordiformes.
Una altra conseqüència d’anar per la vida recomanant restaurants, és que la gent pugui arribar a pensar que la teva existència és totalment aliena als guilty pleasures. Però de la mateixa manera que el venerable xef francès de la pel·lícula American Cuisine és descobert in fraganti per un dels seus cuiners endrapant raviolis de llauna a altes hores de la matinada, els flipats de la gastronomia també gaudim amb la part més trash de la piràmide alimentària.
En el meu altar particular de pecats hi figuren aquestes meravelles de la química aplicada a l’engreix humà:
Les aletes de pollastre arrebossades, olioses i sensualment picants del Kentucky Fried Chicken: Coronel Sanders, el nostre heroi.
La pizza d’espinacs ultracongelada produïda a la factoria Dr.Oetker: Itàlia plora, però jo gaudeixo.
El dònut antropomòrfic engendrat per Boldú, vestit de sucre i xocolata: Vingut al món per omplir-nos d’alegria.
Prodigis processats que ens cruspim furtivament i no apareixen a les nostres stories.
L’escala fosca del fast food no té barana.
