La guanyadora de l’Oscar a millor pel·lícula estrangera és un glop llarg ple de matisos
Als amants dels excessos, poques coses ens poden fer més il·lusió que tornar a veure una pel·lícula amb un amic al qual hem convençut que aquell film valia la pena. Si a sobre, el segon visionat ens reafirma en l’eufòria inicial, la felicitat és completa. En l’espai de pocs dies, tornar a sortir de la sala taral·lejant What a Life —la cançó principal de la seva BSO— ens confirma que Otra ronda (Druk, en la versió original) és un artefacte fílmic memorable que ens ruixa amb alegria, decadència i humanisme; però sobretot amb alcohol.
Thomas Vinterberg, el director danès cofundador del moviment Dogma 95 —juntament amb Lars Von Trier— recupera l’àcida crítica social de Festen i la prodigiosa interpretació de Mads Mikkelsen a Jagten per bastir una obra que es mou en la delicada frontera que hi ha entre l’alegria de viure i l’abisme de les addiccions. Per fer-nos més agradable l’entrada en aquest terreny pantanós, el director obre la pel·lícula amb una deliciosa cita de Kierkegaard:
“Què és la joventut? – un somni.
I què és l’amor? – el contingut d’aquest somni”.
Tot seguit, la pantalla s’inunda d’adolescents escandinaus que beuen cervesa en quantitats industrials mentre corren a cor què vols al voltant d’un llac, empesos per una ànsia festiva que clarament els acaba desbordant, empenyent-los al vòmit.
Després de la seqüència inicial, on assistim a l’espectacle d’aquelles primeres borratxeres definides per la desmesura i l’exhibicionisme, l’acció es trasllada a la taula d’un restaurant on quatre amics, tots ells professors d’institut, es reuneixen per celebrar els 40 anys de Nikolaj. De la llum espurnejant de la carrera del llac ens traslladem a la penombra d’un menjador fin-de-siècle i del vidre marró de les litrones passem al cristall de les copes Riedel.
Tot i tractar-se d’una celebració, Martin -el taciturn professor d’Història interpretat per Mikkelsen- té la intenció d’acompanyar el sopar amb una aigua amb gas, però els seus acompanyants tenen altres plans. Nikolaj, el professor de filosofia que interpreta Magnus Millang, anuncia a la taula que li agradaria encetar l’àpat amb “bombolles”, i mentre els altres convidats —Peter (Lars Ranthe) i Tommy (Thomas Bo Larsen)— somriuen complaents, Martin sospira, aferrat encara al seu Vichy.
El cambrer, tot omplint les copes, explica als comensals que beuran un xampany del 2013, “de notes minerals, que remet als camps madurs de França” i Martin en un silenci molt eloqüent, sembla que pensi: “Fill de puta.” L’aperitiu prossegueix amb un tast de caviar Bareï, maridat amb una vodka glaçada Imperia. El cambrer, intensament compromès amb la metàfora, treu a passejar de nou el violí per comentar que el destil·lat rus “és tan vellutat que faria somriure els mateixos tsars”.
Martin, el nostre heroi, fent dringar els gels del seu got de soda i veient demolit el darrer envà de la seva voluntat, se suma finalment a la festa amb un primer glop dens i gelat de vodka. Canvi de ritme, canvi de copes i nova aparició del cambrer més loquaç del nord d’Europa, per anunciar que els senyors beuran “un Jérôme Chézeaux del 2011, mereixedor de 95 punts a la Guia Parker i que resumeix l’esperit de la Borgonya”.
Durant aquest sopar, els quatre protagonistes, a banda de beure, també conversen sobre el tema que sustentarà la trama: Nikolaj comparteix amb els seus companys la teoria de Finn Skørderud, un filòsof noruec que sosté que els humans naixem amb un dèficit d’alcohol en sang del 0,05%, una mancança de l’organisme que ens hem d’encarregar de compensar al llarg del dia per tal d’aconseguir una versió més “relaxada, serena, musical, oberta i valenta” de nosaltres mateixos. Segons la tesi de Skørderud, un parell de copes de vi seria la dosi suficient per compensar aquesta mancança i assolir un nivell superior de lucidesa. El quartet de professors, engrescats per la idea, decideix començar a aplicar la teoria del filòsof noruec l’endemà mateix, per tal d’estudiar-ne els efectes i les conseqüències de manera empírica, convençuts dels beneficis que aquest experiment tindrà en la seva relació amb el món.
Després d’aquest primer acte introductori, la pel·lícula ens obsequia amb un divertit interludi elaborat sobre la base de gravacions històriques de líders mundials visiblement embriacs. Hi veiem imatges d’un Sarkozy sospitosament rialler, del Jean Claude-Juncker més desinhibit (el dia que va saludar Viktor Orban amb un “Here comes the dictator!”) i d’una traca final d’imatges d’arxiu reservada a dos buidaampolles d’alt nivell com Boris Ièltsin i Leònid Brèzhnev.
Superada la ressaca provocada pel sopar fundacional, els protagonistes comencen a incorporar la ingesta de licor en els seus hàbits diaris. Martin, que havia perdut el respecte dels seus alumnes i s’arrossegava com una ànima en pena pels passadissos de l’institut, recupera les forces gràcies al licor, que actua com un catalitzador dels seus talents oblidats. El seu magisteri, apàtic i descurat a l’inici del film, esdevé vibrant i lúcid per efecte de l’alcohol.
La resta de participants en l’experiment es mostren igual d’entusiasmats amb els efectes positius d’anar lleugerament trompa. Peter aconsegueix per fi que la seva coral canti com els àngels i Tommy que l’equip infantil de futbol jugui com Déu mana. Nikolaj, en funcions de director de la recerca, vol marcar-se nous horitzons i apujar la dosi d’alcohol per tal d’avaluar els nous efectes.
A ritme de petaques furtives, glops d’amagat i gots amb gel pilé, ens apropem al punt culminant de la pel·lícula, on els quatre amics volen arribar al nivell d’ignició, una catarsi definitiva que els permeti sortir disparats com coets cap a noves dimensions cognitives. Per tal d’aconseguir-ho, organitzen una reunió on el protagonista absolut serà un còctel d’una potència sideral: el Sazerac.
Aquest còctel originari de Nova Orleans s’elabora amb 5 cl de Bourbon, 1 cl d’absenta, un toc d’Amarg de Peychaud i l’oli de l’escorça d’una taronja. Potser per l’exotisme dels seus ingredients o potser per l’excitació que suscita, aquest beuratge de tons vermellosos que arriba presentat en un got baix ple de glaçons omple la pantalla amb la seva enigmàtica presència. Els protagonistes en beuen un rere l’altre, mentre ballen extasiats en una escena que ens hipnotitza passejant-nos per l’abisme. La festa s’acaba allargant durant dues nits, en un foc d’artificis etílic (ara whisky, ara cervesa) de conseqüències previsiblement nefastes.
Sense entrar en espòilers i cenyint-nos a la ressenya purament alcohòlica, el tram final de la pel·lícula encara ens reserva alguna sorpresa interessant. Coincidint amb la clausura del curs acadèmic i la festa de graduació dels estudiants de batxillerat, el grup de professors es regala un dinar per tancar l’any escolar. En un restaurant de la zona del port, Martin i els seus amics gaudeixen d’una mariscada, que acompanyen d’una ampolla de Juvé y Camps. Per la seva banda, els estudiants buiden ampolles de cervesa i d’un vi escumós que no intuïm “Brut Nature”, a bord d’uns camions descapotables que els passegen per la ciutat.
La comitiva de joves, que beuen a galet per celebrar la fi dels exàmens, passa ben a prop del restaurant on Martin i companyia escuren pinces de llamàntol. La música a tot volum que emeten els camions farcits d’estudiants exultants no passa inadvertida pels professors, que surten del restaurant per unir-se a la festa. El ball final, ruixat amb abundant alcohol, reuneix en un mateix punt el somni de la joventut i el lent desvetllar (cinc minutets, més, si us plau) de la vida adulta.
Aquest article va sortir publicat a núvol.com el 10/06/2021
https://www.nuvol.com/pantalles/cinema/que-shi-beu-a-otra-ronda-185501
