Vertiginosa i plena de revolts, la carretera que uneix Cadaqués amb la resta del món és un camí sinuós que els aborígens recorren de memòria, però que els forasters transiten amb el respecte que imposa el llindar del precipici.
Roques i pins exhibeixen la seva violenta bellesa, tan salvatge com indiferent a la nostra existència. De les nostres pors i dels nostres somnis, les mil·lenàries pedres no n’han de fer res. Sobre les ferides del passat, els dubtes del present i la incertesa del futur, la natura ens respon amb la imparcialitat del seu silenci.
Insistim en admirar-la i conduïm distrets per contemplar els seus paisatges, però si l’autobús que fa el trajecte invers per l’estreta carretera que ens ha de dur a Cadaqués envaís sobtadament el nostre carril – i l’ultima paraula que llegíssim abans de morir fos “Sarfa” – l’embat de les onades aniria a petar amb idèntica cadència contra les roques.
El so estrident de l’ambulància es perdria enmig del vent, i ni per uns instants pertorbaria el vol ingràvid de les gavines. Al cel, els núvols dibuixarien formes que els nens – panxa en l’aire, vora el mar – tractarien d’identificar resseguint-ne les vores amb la punta dels dits.
Cauria la nit, i tu ballaries. Ja no coneixeries el meu nom i el mar no et podria parlar de mi. A la plaça, sota les estrelles, sonarien cançons d’amor. Amors impossibles, fugaços, eterns. Amors d’una nit. Amors que justifiquen – vertiginosa i plena de revolts – la vida.
